| Qui de vosaltres ha sentit parlar
alguna vegada del Cavallot? I de la Balladora? Si pregunteu a algun fill
d´Organyà si sap qui havien sigut aquests personatges, el
més probable és que s'arronsi d'espatlles i arrufi el nas.
Només alguns -molt poquets- dels que passen de la vuitantena en
lloc de la reacció anterior, tot arquejant les seves venerables
celles, us diran:
Coi! Lo Cavallot i la Balladora,
dius? Prou que em sonen ...prou... I, després de rumiar-s´ho
uns instants, tal vegada us en podran donar alguna boirosa referència.
No és estrany. Pel que sabem, lo Cavallot i la Balladora varen
desaparèixer fa cosa d´uns cent anys.
Efectivament, fins als darrers
anys del segle XIX -i potser també durant els primers del segle
XX, el dia de Nadal, a la sortida de la Missa Major apareixen aquestes
misterioses figures.
Lo Cavallot lluïa un cridaner
vestit de vellut vermell semblant als que hem pogut veure en els bufons
medievals, amb els seus cascavells a les cames inclosos. La cara restava
pràcticament anònima gràcies a un abundós serrell
format per un reguitzell de penjolls i cabells que partien d´un capritxós
barret. En conjunt serrell i barret volien representar la testa d´un
cavall. La llarga cua que li penjava completava l´aspecte d´esser
eqüestre i, a la vegada, l´imbuïa d´un toc demoníac.
També portava penjant una grossa clau i, per rematar el seu aire
anti-social, comptava amb l´ajut d´una tralla o xurriaca
que brandava en una mà (un estri gràcies a Déu poc
utilitzat avui en dia). Encara que, si voleu enriquir els vostres coneixements
teòrico-pràctics, en podeu demanar referències a algun
aficionat al sado.
De la Balladora nomès en
direm que, almenys en els seus últims temps, era un home disfressat
de dona grasoneta i una mica fava. Poca conya!: estem segurs que som davant
d´un dels més genuïns precursors dels travestis i, conseqüentment,
també de les actuals "drag queens". (Però no ho escampeu
massa: en els temps que corren això ens podria donar més
anomenada que les mateixes Homilies!).
L´actuació s´iniciava
un cop acabada la Missa i sortien els capellans i -mentres n'hi hagueren-
els canonges. Aleshores lo Cavallot i la Balladora iniciaven les primeres
ballades" en el seu honor. Després feien altres evolucions durant
les quals, en essència, lo Cavallot cercava la Balladora i
aquesta feia com si fugís. En l´esbojarrada persecució
la dona s´amagava entre la gent, xisclava i fins i tot arribava a
pujar a les cases particulars. Quan lo Cavallot l´atrapava feia com
si la pegués fent petar la xurriaca i es posaven a ballar plegats
... fins que la Balladora es tornava a escapar. I així anaven
recorrent tots els carrers del poble i les seves rodalies, amb la companyia
del bullici de la gentada que gaudia seguint, riallera i enjogassada, la
formidable representació. En els seus bons temps deuria ser un espectacle
amb força anomenada, que atreia a molts forasters que s´afegien
a la festa. Lo Cavallot era tributari d´un respecte i
prestigi tals que el no sortir a rebre´l era considerat un menyspreu
del tot imperdonable.
Hom deia que lo Cavallot representava
el senyor feudal que sotmetia al poble, personalitzat en la Balladora.
Sembla doncs que ens trobem davant d´una parodia medieval i -per
tant- antiquíssima. M´agradaría fer-vos aquí
un comentari ben enraonat a partir d´una base sòlidament documentada
per tal d´apropar-vos al significat del nostre Cavallot. Ho sento
però això és del tot impossible. El que subscriu
és un simple badoc, un ignorant absolut en la matèria, que
ha llegit quatre papers per pura casualitat. D´altra banda per assolir
amb èxit altres fonts d´informació cal disposar d´un
munt de temps, tenir un caràcter pacient i, per si fos poc,
és imprescindible saber llatí!. Nosaltres, que ni de
bon tros posseïm aquestes condicions, deixarem el treball fi pels
especialistes (per cert: on carai s´amaguen !?) i ens limitarem a
fer un parell d´anotacions ràpides i barroeres -ja em dispensareu
les digressions- mentres arriben els reforços.
Partirem d´una data
importantíssima per a la nostra Vila: el 1234. En aquest any a Organyà
els mals usos -o sigui el sotmetiment absolut del poble al senyor feudal-
foren abolits pel Vescomte de Castellbò mitjançant el Pariatge,
o acord, signat amb el Prior d´Organyà. Va ésser en
aquesta època que lo Cavallot i la Balladora començaren a
espernegar? O be, tal vegada es tracta d´una tradició força
més antiga relacionada amb ritus pagans practicats durant el solstici
d´hivern -les dates del calendari són coincidents!- per afavorir
l´aparellament i la fecundació i que, com tantes d´altres,
s´adaptaren a les noves situacions? De ser cert tal vegada els constructors
dels mil·lenaris dòlmens de la veïna Vall de Cabó
n´haurien estat espectadors i, perquè no?, fins i tot partíceps.
En aquesta parodia el senyor feudal
en surt certament força malparat. Me li planten cara de cavall,
un vestit ridícul i un cos desballestat. Fins aquí tot normal:
es tractava del malvat opressor. Però el que crida singularment
l´atenció es que la Balladora sigui una autèntica bleda
assolejada i que -com lo Cavallot- faci un paper ben galdós. I això
que és el personatge que representa el poble!. Es possible que un
poble es rigui d´ell mateix?. En el nostre parer, per arribar a aquest
estat de coses, cal abans haver assolit un grau d´independència
raonablement confortable. Un esclau, per exemple, no s´en fotria
del dret de cuixa si l´amo pugues disposar lliurement de la seva
dona. Ens cal ser senyors de nosaltres mateixos abans de podernos
auto parodiar-nos. Així, -ep!, no badeu que ara ve la "Gran Deducció"-
creiem fermament que lo Cavallot i la Balladora sortien any rere any per
a celebrar la llibertat del nostre poble.
Segurament el fet que l´objectiu
formal de l´acte fos una col·lecta pel culte a la Mare de
Déu de Gràcia i que el clergat fos expressament homenatjat,
(a les primeres ballades), va ajudar a mantenir durant molts segles la
tradició. Probablement la decadència i posterior desaparició
de la nostra parella son degudes a la conjuminació d´un seguit
de circumstàncies. Algunes ens les podem imaginar. Amb l´arribada
del segle XX milloraren espectacularment les comunicacions, aparegué
el llum elèctric, l´aigua corrent a les cases... unes transformacions
vertiginoses en un país que amb prou feines havia canviat des de
que es bastiren les darreres esglésies romàniques sis o set-cents
anys abans. Amb aquesta situació apareguda, insistim, en un període
de temps molt curt, és versemblant que moltes de les velles tradicions
fossin percebudes com quelcom anacrònic i fins i tot vergonyant.
Uns altres elements que intervingueren en el present etnologicidi els intuireu
vosaltres mateixos si llegiu l´article referenciat de Joan Besora,
de Cal Abrigader, (llegiu-lo si us plau: no us ho donaré tot mastegat!).
No parlarem gaire del Banyut, senyera de la nostra publicació, perquè
esperem que altres companys ho facin en algun altre racó. En direm,
però, que estava emparentat amb lo Cavallot i la Balladora: apareixia
en dies propers als que ho feien aquests i també recollia fons per
la Mare de Déu de Gràcia. L´agermanament anà
més lluny: també moriren plegats.
Com veieu el coneixement que tenim
d´aquesta formidable tradició és ben precari. Amb prou
feines intuïm com anaven vestits aquests esperpèntics personatges,
i encara entraríem en un terreny molt més incert si volguéssim
saber quines evolucions feien les seves danses. Es possible, però,
que alguns detalls s´hagin tramès oralment de pares a fills.
Un prec: si teniu alguna noticia d´aquests personatges, ja sigui
per tradició oral o per altres mitjans (manuscrits, bibliografia,
fotografies ...) ens agradaria que ens ho féssiu saber. Tenim la
nostra revista ben oberta a aquestes a d´altres col·laboracions
que ens vulgueu oferir.
Per cert, heu preguntat mai als
padrins d´Organyà què en saben del Cavallot i de la
Balladora? Si mai tornen voldríem estar ben segurs de poder-los
reconèixer. |
