Quan un poble queda
abandonat es perd tota la seva història, ja no sols futura, com
és evident, sinó també la passada. La gent es disgrega
i ningú ens podrà explicar res de la vida que havia tingut
el poble. Els rastres que queden són habitualment pocs, cases enrunades,
una església romànica més que va caient per l’abandonament,
i algunes creus a terra d’uns quants que no han marxat. En aquesta situació
tan sols a l’Alt Urgell hi ha una trentena de pobles, segons un informe
que en el seu moment van elaborar el Centre d’Estudis del Pallars, el Grup
d’Opinió de Cerdanya, l’Ateneu Urgellenc i Grups de l’Alt Pirineu,
sota el nom de “La veritable Catalunya agonitza”. Això significa,
percentualment, que són abandonats un 26% dels pobles de l’Alt Urgell.
No entren a l’estadística aquells que tenen una sola família
o un sol habitant i que són tan nombrosos com els abandonats.
Una bona part d’ells es troben
a la Vall de Castellbò, altra hora vescomtat poderós que
s’ha quedat ancorat en la llegenda. Un d’aquests nombrosos pobles és
Solanell, llogaret mil·lenari esmentat ja en l’acta de consagració
de la Catedral de Santa Maria de la Seu, l’any 839. Una pista forestal,
no massa ben conservada, d’uns 6 quilòmetres ens apropa a Solanell
en una descoberta misteriosa i sobtada, degut a que el poble, en tota la
seva dimensió, sols es fa visible quant resten pocs metres per arribar-hi.
Al llarg del camí, que s’enfila sempre amunt, pals de corrent elèctric
arriben fins al poble i es vertebren pels seus carrers. Es comenta que
els habitants de Solanell van abandonar el poble quan va arribar el corrent
elèctric, potser ja n’estaven farts i tips de viure deixats de la
mà de Déu. Malgrat aquest fet anecdòtic el cert és
que la modernitat ha anat acompanyada sovint pel despoblament.
Solanell era un poble relativament
gran, pel que es pot veure, i no massa lluny de la capital de la Vall,
Castellbò. Amb tot, a la dècada dels seixanta els seus habitants
van decidir, com en altres pobles, fer les maletes i marxar per sempre.
Altres llogarets, com Sendes i Sallent de Castellbò, van ser abandonats
més tard, cap als anys setanta, tot i tenir l’escola i d’altres
serveis molt més lluny.
De Solanell ens ha quedat, si més
no, un retall de la seva cultura en forma de cançó, gràcies
a l’Agustinet de Pallerols del Cantó, un jove xotllador d’ovelles,
músic acordionista que a ran d’un incident que va tenir amb el capellà
del poble, va decidir fer-ne una cançó que ha anat passant
de boca en boca fins els nostres dies.
Segons sembla uns joves xotlladors
es trobaven davant l’església de Solanell, treballant i fent gresca,
com és lògic per altra banda i era costum quant es xotllaven
les ovelles. El capellà, empipat per la xerinola i potser mancat
de clientela pel seu rosari va fer ús de la força, i no pas
divina, per fer front als joves “descarriats”, armat amb un bastó.
I de tot això l’eixerit Agustinet en va fer aquesta cançó,
prohibida durant els anys del franquisme, però que els urgellencs
sempre han recordat i cantat a les seves festes. És la cançó
del “Gall negre”, el capellà, clar! És aquesta. I si la voleu
sentir cantada per |
l'Estudiantina
en format MP3, comprimit en "zip", cliqueu aquí: |
|
|
|