Quan un poble queda abandonat es perd tota la seva història, ja no sols futura, com és evident, sinó també la passada. La gent es disgrega i ningú ens podrà explicar res de la vida que havia tingut el poble. Els rastres que queden són habitualment pocs, cases enrunades, una església romànica més que va caient per l’abandonament, i algunes creus a terra d’uns quants que no han marxat. En aquesta situació tan sols a l’Alt Urgell hi ha una trentena de pobles, segons un informe que en el seu moment van elaborar el Centre d’Estudis del Pallars, el Grup d’Opinió de Cerdanya, l’Ateneu Urgellenc i Grups de l’Alt Pirineu, sota el nom de “La veritable Catalunya agonitza”. Això significa, percentualment, que són abandonats un 26% dels pobles de l’Alt Urgell. No entren a l’estadística aquells que tenen una sola família o un sol habitant i que són tan nombrosos com els abandonats.
Una bona part d’ells es troben a la Vall de Castellbò, altra hora vescomtat poderós que s’ha quedat ancorat en la llegenda. Un d’aquests nombrosos pobles és Solanell, llogaret mil·lenari esmentat ja en l’acta de consagració de la Catedral de Santa Maria de la Seu, l’any 839. Una pista forestal, no massa ben conservada, d’uns 6 quilòmetres ens apropa a Solanell en una descoberta misteriosa i sobtada, degut a que el poble, en tota la seva dimensió, sols es fa visible quant resten pocs metres per arribar-hi. Al llarg del camí, que s’enfila sempre amunt, pals de corrent elèctric arriben fins al poble i es vertebren pels seus carrers. Es comenta que els habitants de Solanell van abandonar el poble quan va arribar el corrent elèctric, potser ja n’estaven farts i tips de viure deixats de la mà de Déu. Malgrat aquest fet anecdòtic el cert és que la modernitat ha anat acompanyada sovint pel despoblament.
Solanell era un poble relativament gran, pel que es pot veure, i no massa lluny de la capital de la Vall, Castellbò. Amb tot, a la dècada dels seixanta els seus habitants van decidir, com en altres pobles, fer les maletes i marxar per sempre. Altres llogarets, com Sendes i Sallent de Castellbò, van ser abandonats més tard, cap als anys setanta, tot i tenir l’escola i d’altres serveis molt més lluny.
De Solanell ens ha quedat, si més no, un retall de la seva cultura en forma de cançó, gràcies a l’Agustinet de Pallerols del Cantó, un jove xotllador d’ovelles, músic acordionista que a ran d’un incident que va tenir amb el capellà del poble, va decidir fer-ne una cançó que ha anat passant de boca en boca fins els nostres dies.
Segons sembla uns joves xotlladors es trobaven davant l’església de Solanell, treballant i fent gresca, com és lògic per altra banda i era costum quant es xotllaven les ovelles. El capellà, empipat per la xerinola i potser mancat de clientela pel seu rosari va fer ús de la força, i no pas divina, per fer front als joves “descarriats”, armat amb un bastó. I de tot això l’eixerit Agustinet en va fer aquesta cançó, prohibida durant els anys del franquisme, però que els urgellencs sempre han recordat i cantat a les seves festes. És la cançó del “Gall negre”, el capellà, clar! És aquesta. I si la voleu sentir cantada per 
l'Estudiantina en format MP3, comprimit en "zip", cliqueu aquí: 

 
EL GALL NEGRE

El dia de Cinquagesme
a Solanell vàrem anar.
i un gall negre va sortir a la porta
que ens volia fer agafar.

(Tornada)

Fora d'aquí, fora d'aquí, fora d'aquí,
si no voleu venir al rosari.
Fora d'aquí, fora d'aquí, fora d'aquí,
si al rosari no voleu venir.

I un gall negre va sortir a la porta,
mig en camisa, mig en camisa,
i un gall negre va sortir a la porta, 
que ens va dir:

Si no voleu marxar,
esteu-vos una miqueta,
si no voleu marxar la justícia
us en prendrà.

(Tornada)

Nosaltres teníem raó,
vàrem fer una gran resistència,
nosaltres teníem raó
però el capellà tenia un bastó.


 
Torna a la pàgina principal

 
Free Web Hosting